lunes, 13 de noviembre de 2017

EL SUFRAGI AL SEGLE XIX



El sufragi a Espanya

Actualment el sufragi és universal, és adir, que vota tothom que tingui la ciutadania i sigui major d’edat, a partir dels 18 anys. A més, és directe (escollim directament als nostres representants) i secret.
Com ja vaig escriure en un article anterior, no sempre ha estat així. En el segle XIX existia un triple filtre, el gènere, l’edat i la riquesa. Només votaven els homes, els majors de 25 anys i, sovint, els rics.
Les raons del sufragi masculí les trobem en el masclisme ben arrelat en aquells moments. Les dones no gaudien de la majoria dels drets civils per ser considerades inferiors, incapaces d’activitats intel·lectuals, com ara decidir a qui s’ha de votar i com s’ha de governar. 

Escena electoral del segle XIX. Imatge manllevada d'un lloc força interessant http://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/ayuntamientos-espana-liberal/20160227185330125875.html
Als pobres, la majoria de la població, se’ls tractava igual. El liberalisme defensava que només les persones amb una certa riquesa o estudis (gairebé eren els mateixos) tenien la capacitat per decidir els temes polítics. Per tant, només podien votar i ser votats aquells que pagaven una certa quantitat de diners d’impostos. Era l’anomenat sufragi censatari.
Durant el Trienni Liberal el sufragi era en principi universal masculí. L’exercici de la ciutadania quedaba fixat en la Constitució de 1812. Eren ciutadans tots els homes però imposava algunes excepcions: treballadors del servei domèstic, persones sense feina, etc. La restricció important era en el sufragi passiu, és a dir, que per ser elegit sí que calia ser ric. A més, el sufragi era indirecte, és a dir que els electors escollien uns intermediaris que eren els que elegien els diputats.
A partir de 1834 van alternar al poder dos faccions del liberalisme, la conservadora i la progressista. De vegades pactaven o intentaven fer un partit intermig. Els conservadors o moderats pujaven la quantitat que s’havia de pagar per poder votar i els progressistes la baixaven. Els moviments demòcrates i republicans, partidaris del sufragi universal, eren reprimits.

"Parlamento de ilustres próceres". Era la cambra alta proposada en l'Estatut Reial de 1834.
La Llei electoral de maig de 1834 imposava unes condicions molt restrictives per ser elector: ser propietari de terres amb rendes superiors a 6.000 rals, pagar entre 200 i 400 rals de contribució de comerç, etc. 
Després del període d’aquest liberalisme tan restringit, la Constitució de 1837 va encetar una etapa relativament progressista. La Llei electoral de juliol de 1837 fixava la qualitat d’elector en el pagament mínim de 200 rals anuals de contribució directa. Però també acceptava d’altres pagaments com ara 33 rals  en arrendaments de terres o viure a un habitatge d’un valor mínim.

Una imatge de Les Corts de 1843.
La Dècada Moderada va produir una llei el març de 1846, que situava el llindar en els homes majors de 25 anys que pagaven 400 rals anuals d’impostos, o 200 rals per certs professionals (advocats, metges, etc). Per ser escollits calia pagar 1.000 rals de contribució directa. 
En el Bienni Progressista (1854-1856) es va tornar a la llei de 1837. En tornar al poder els moderats van reinstaurar la llei de 1846.

Eugenio Lucas, Escena del Congreso..., vers 1855
El parèntesi democràtic del Sexenni (1868-1874) fou la primera experiència de sufragi universal masculí directe, ratificat en la Constitució de 1869

La Restauració de Cánovas va  reinstaurar el sufragi censatari. La Llei electoral de desembre de 1878 concedia la qualitat d’elector a qui pagués 25 ptes (100 rals) en contribució territorial i 50 ptes (200 rals) en contribució industrial. També podien votar els professionals amb titulació superior. 
La facció progressista del moment (el Partit Liberal de Sagasta), un cop van tenir tots plegats ben assegurat i controlat el sistema polític i electoral, va tornar a aprovar el sufragi universal masculí en la llei de l’any 1890.
Ja en aquells anys, des de diferents ideologies progressistes es començava a reivindicar el sufragi femení, que no fou aprovat fins l’any 1931.

A la revista Feminal, editada a Barcelona, es dedicà un ampli reportatge a les sugragistes britàniques, el juliol de 1908.
Tota la legislació electoral espanyola es pot consultar aquí o aquí.

El sufragi a l’Hospitalet

Quina era la incidència real d'aquestes lleis electorals? A partir d’algunes dades que he aconseguit de l’Hospitalet podem seguir l’evolució del sufragi durant el segle XIX en un petit poble que vers 1820 tenia uns 2000 habitants i va finalitzar el segle amb 5000 habitants.
De l’etapa conservadora de 1834 a 1837, només tenim un document, que ens informa de 9 electors. Entre 1837 i 1844 la quantitat va evolucionar de 105 a 165-169 electors.

Document d'electors de l'Hospitalet de 1836 i 1837. Aporta 13 noms, un 0,7% de la població. Document publicat per l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet http://www.l-h.cat/webs/arxiumunicipal/1016645_1.aspx?platform=hootsuite
La pujada al poder dels moderats va restringir el sufragi i les dades d’electors entre 1848 i 1852 oscil·len entre 6 i 10. Els anys 1853 i 1854 van arribar fins14 i 24. L’única dada que tenim del Bienni Progressista, del novembre de 1854, és de 297 electors, encara que és una llista realitzada en plena epidemia de còlera i no és fiable del tot. Els moderats van tornar a pujar el llistó i els electors l’any 1857 eren 17.

Els més dretans concedien el sufragi a menys de l’1% de la població. Els liberals progressistes van començar amb el 4% i van arribar a l’11%.

Durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) el sufragi universal masculí va fer ascendir els electors a quantitats entre 827 i 889 electors. A partir de la llei electoral de 1877, els conservadors de Cánovas van reinstaurar el sufragi censatari, i els electors van baixar a 140 els anys 1877 i 1878 i 130 el 1886.

Malauradament no he trobat dades de les eleccions generals a partir de 1891. Sí que tenim, però, dades de les eleccions municipals del maig d’aquell any. Si ja existia el sufragi universal, és gairebé segur que els electors eren la mateixa quantitat, 1.028.

El sufragi universal masculí concedia el sufragi al 24% de la població en la segona meitat del segle XIX, mentre que el sufragi censatari de la Restauració arribava a només el 4%. Tot i ser molt més democràtic, continuava deixant al marge de la decissió política a dones i joves entre 18 i 25 anys, que en aquells anys eren una porció considerable de la població.

A partir de 1890 el caciquisme va haver de jugar fort per guanyar les eleccions, fins que republicans i catalanistes el van derrotar en la primera dècada del segle XX.

 ELECTORS A L'HOSPITALET

Data
Electors
% població
Font
Juliol 1836
9
0,4
AHDB 96
Setembre 1837 i agost 1838
105
4,2
AHDB 100
Juliol 1839
118
4,6
AHDBes i  152
Gener 1841
168
6,6
AHDB 124
Gener 1843
167
6,5
AHDB125
Gener 1844
166
6,5
AHDB 127 i AMH “Bans, edictes, avisos…”
Maig 1848
6
0,2
AHDB 148
Desembre 1849
10
0,4
AHDB 148 i AMH “Varis s. XVIII-XIX….”
Març 1852
10
0,4
AMH “Bans, edictes, avisos…”
1853
14
0,5
AMH “Edificis i terrenys públics….”
Maig 1854
19
0,7
AMH “Bans, edictes, avisos…”
Novembre 1854
297
10,6
AHDB 142
Agost 1857
17
0,6
AMH “Correspondència 1857”
Desembre 1868
827
24,3
AMH “Correspondència 1868”
Desembre 1877
140
3,8
AHDB 158
Maig 1891
1.028
23,3
AMH “Governació s. XIX-XX”

Fonts: Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB), Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMH). El percentatge dels electors en relació  la població s’ha calculat amb les dades demogràfiques que coneixem. 

En relació al republicanisme de finals del segle XIX, vaig escriure un article en aquest blog. Un altre del moviment obrer i un altre de les mutualitats i cooperatives.També vaig presentar una comunicació a la Jornada d'Història de l'Hospitalet, el resum de la qual podeu veure aquí.


lunes, 6 de noviembre de 2017

ELS CINEMES DE L'HOSPITALET



Fins la dècada de 1980, els cinemes van ser el gran mitjà d’oci col·lectiu del segle XX. En la primera part del segle encara competien amb el teatre de varietats, però al voltant de 1930 ja eren els reis indiscutibles dels vespres.


Els barris populars de totes les ciutats es van omplir de sales de projecció, on gairebé tothom hi anava si més no un cop a la setmana. A les emocions pròpies de les pel·lícules s’havia de sumar que s’anava amb la família (de vegades amb el menjar), amb la colla d’amics/gues i que per moltes persones fou l’escenari de les primeres pràctiques amoroses i/o sexuals.

Programació d'alguns cinemes de l'Hospitalet el juny de 1973 i el gener de 1975. La Voz del Llobregat.

Els i les que tenim més de 45 anys tenim uns records molt intensos dels cinemes de barri, que ens desperten moltes emocions. Anàvem al cinema per molt més que veure una peli, de fet sovint ni sabíem ben bé quina “peli echaban”. Una part molt important de la nostra infantesa i adolescència té com escenari un cine de barri. Fins i tot els cartells i els fotogrames que penjaven als aparadors formaven part de l’espectacle.

Les pelis, en programa doble, no eren les que projectaven als cinemes de Barcelona, que eren més cars i on només passaven una pel·lícula. De tant en tant hi anàvem, si el títol era molt atractiu. Per exemple, recordo veure Los Diez Mandamientos en el Cinerama del Paral·lel.

Cartelera de l'Hospitalet, el juliol de 1978, publicada a L'Estaca. Algunes pelis d'estrena arribaven amb una mica de retard (El Padrino 2, Abismo) i sovintejaven les pelis eròtiques.

S’ha de dir que els cinemes dels anys 50’s no eren iguals que els dels 70’s, que són els que jo recordo. Per exemple, no recordo haver vist famílies fent el berenar o el sopar, el que sí expliquen persones més grans que jo. Les instal·lacions tampoc eren iguals, evidentment.
El Cine Victòria, després de la reforma de 1961.

Per reconstruir la història del cinema a l’Hospitalet continua sent imprescindible l’obra de Núria Toril i Òscar Garces El cinema a l’Hospitalet. De l’espectacle de fira a la multisala (1907-1996). Gràcies a la seva obra podem reconstruir quins i com eren aquells cinemes dels anys 70’s.

Iaies, nens, gent als passadissos... Una imatge d'un cinema a l'Hospitalet, probablement el Victòria.

Florida, Navarra i Rívoli

Els tres cinemes de La Florida i Pubilla Casas eren de l’empresa Balañá-Tarrazón i havien estat inaugurats els anys 1958, 1960 i 1964, respectivament. Els empresaris feien circular les pel·lícules (en programes dobles) per les tres sales; és a dir, la parella que es veia en un els dilluns i dimarts, es veia al segon els dimecres i dijous i el cap de setmana anaven al tercer . El Navarra també tenia escenari i s’hi feien concerts.

El Cine Navarra, un dia de concert, l'any 1973.

Van ser tancats el 1985, 1987 i 1981, respectivament. Són els ”meus” cinemes, on arribàvem quan la peli ja havia començat i marxàvem quan després d’un llarg debat acceptàvem que això ja ho havíem vist. On vaig veure les pelis de Bruce Lee, de Trinidad, i més tard, en l’adolescència, les de por i les d’Edwige Fenech.


Victoria i Constelación

A Santa Eulàlia hi van haver tres cinemes als anys 30’s. A la dècada de 1960 van arribar el Constelación i el Victoria. El primer també era teatre de varietats i era conegut com el cinema dels escombriaires. Va tancar l’any 1970.


El Victoria havia estat inaugurat l’any 1923, i reformat l’any 1961 segons el projecte de l’arquitecte Francisco Barba Corsini. Fou el cinema del barri fins el seu tancament, el 1987.

L'interior del Cine Victòria, l'any 1961

Stadium

El Cine Stadium fou l’únic de Sant Josep, un barri que tenia massa a prop l’oferta del Centre. Va existir entre 1958 i 1984.

El Romero va romandre molts anys tancat.

Juventud, Romero i Alhambra

A Collblanc-Torrassa hi havia una gran tradició de cinemes populars. Durant algunes dècades fou el barri més poblat de la ciutat, i hi havia un públic assegurat. En la dècada de 1970 trobem el Continental, l’Alhambra, Juventud, Romero i Moderno. 
El Cine Alhambra

D’aquestes cinc sales, les tres darreres van tancar en la dècada de 1970, en concret en 1973, 74 i 75. L’Alhambra va aguantar fins el 1987, especialitzat en cinema eròtic. El Continental va tancar l’any 1991 i va reobrir el 1997 amb un bingo a la planta baixa. La seva fi definitiva va ser el 2004.

El Cine Continental amb Único testigo, per tant, ha de ser l'any 1985.

Oliveras i Rambla

Al barri del Centre va instal·lar-s’hi el primer cinema de la ciutat, el 1907, ara fa 110 anys. Joan Monrós i Ràfuls el va incloure en l’oferta del seu cafè, al Carrer Major. Des d’aleshores hi han existit diverses sales de projecció. A la dècada de 1970 arribaren l’Oliveras, fundat el 1924, i el Rambla, del 1954.


L’Oliveras va tancar l’any 1989, però el Rambla va intentar mantenir-se, reconvertint-se en una multisala l’any 1989. Finalment, el Rambla Cinemes va fer la darrera projecció l’abril de 2010. Podem dir que fou el darrer cine de barri de l’Hospitalet.


Lumiere i Marina

Els dos grans cinemes de Bellvitge van funcionar entre 1973 i 1986 el Lumiere, i 1974 i 1985 el segon. Val a dir que l’exterior de l’edifici del Cine Lumiere va servir d’escenari d’una escena de la pel·lícula Perros Callejeros


Multisales als centres comercials

En els darrers anys també assistim al tancament de molts dels cinemes d’estrena de Barcelona i la proliferació de les multisales als centres comercials. Els Cines La Farga es van inaugurar l’any 1996, i els Cines Filmax Granvia són del 2002.

Segurament, en el futur, els meus fills recordaran quan anaven als centre comercials a veure les pelis amb la mateixa nostàlgia amb la que recordo els cinemes de barri. Em fa l’efecte, però, que no és el mateix. 


Teniu records dels cinemes de l’Hospitalet?