AL SEGLE XIX, ELECCIONS NO VOLIA DIR DEMOCRÀCIA

Evolució del sufragi a l'Hospitalet

El passat 20 de desembre de 2015 vam fer les dotzenes eleccions a Corts Generals després del franquisme. A l’Hospitalet, tenien dret a votar 174.802 persones, el que significava un 68% de la població. Actualment, el sufragi és universal per la ciutadania major de 18 anys. Només resten excloses les persones que no tenen la ciutadania espanyola i són menors d’edat. Aquests percentatges d’electors en relació a la població total no han estat sempre així.

En les primeres eleccions de l’època actual, les de 1977, l’electorat era de 183.590 persones, un 70% de la població. En les darreres eleccions abans del franquisme, les del febrer de 1936, el cens electoral era de 27.241 persones. En un temps amb una població força més jove que en èpoques posteriors, significava un 60% de la població.

Com és sabut, va ser la República la que va instaurar el sufragi femení, exercit per primera vegada en les eleccions de novembre de 1933. Malauradament, no tenim les dades de les eleccions generals de juny de 1931, però si analitzem les de les eleccions al parlament català de novembre de 1932, el cens era d’uns 11 mil homes, que eren el 28%, aproximadament, de la població.

El sufragi universal masculí havia estat restaurat en 1890, i exercit per primera vegada en les eleccions de febrer de 1891. En aquella ocasió el miler d’electors locals representava el 23% de la població. La xifra una mica menor a la de 1932 perquè l’edat per votar en el segle XIX era superior, 25 anys.

Abans del 1890, amb el parèntesi del Sexenni Democràtic (1868-1874), a les restriccions comentades del gènere, l’edat i la nacionalitat se sumava una altra: la riquesa. Ras i curt, només votaven el rics.

El sufragi censatari

El liberalisme defensava sense embuts que només els rics, els propietaris o la gent amb estudis eren els que havien de prendre les decisions polítiques i que eren els únics que podien votar i ser votats, l’anomenat sufragi censatari.

Estado demostrativo de los resultados del empadronamiento de los habitantes..., anys 1878-1881. Font: BIM, núm. 85-86, 2n Trim. 1975

El mecanisme per saber si un home era ric era determinar la quantitat de diners que pagava d’impostos. Només tenien dret a votar els que superaven un cert llindar de diners en el seu pagament al fisc. La llei electoral de juliol de 1877 eliminava el sufragi universal masculí i retornava el sufragi censatari. Després de dos cops d’estat militars fou instaurat un règim polític liberal conservador, amb la monarquia borbònica al capdamunt. L’arquitecte del nou règim fou Antonio Cánovas del Castillo.

Val la pena recordar que la Fundació Cánovas del Castillo fou creada pel PP, que trobaven que aquest personatge era un dels seus referents ideològics. Més tard, es va integrar en la FAES. Doncs gràcies al precedent pepero, en 1878 tenien dret a votar 140 homes a l’Hospitalet, que eren el 4% dels habitants. Aquest és el concepte de la democràcia de la dreta: les lleis electorals són alguna cosa més que un mecanisme de representativitat parlamentària, són un dels principals filtres de perversió de la democràcia representativa.

Fragment de la Llei electoral aprovada en desembre de 1878. Font: http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/bdh0000192891

Els electors de 1878

Tornant a l’Hospitalet, podem saber quins homes eren els electors. 

Suplement al Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, 12 de gener de 1878

Abans d’entrar en els noms, veiem que dels 128 rics, només 13 no tenen activitats no agràries, amb 6 que es dedicaven a la indústria i 7 al comerç. Tot i que al poble n’hi havien algunes indústries més amb els propietaris que vivien a fora, es confirma que l’Hospitalet era fonamentalment agrícola, perquè en aquella època dir “propietari” volia dir propietari de terres.

Si analitzem la llista, veiem tres noms que destaquen: Josep Oliveras (723), Antoni Parera (718) i Pere Prats (667). Als dos primers els trobem molt ficats en política. Parera fou l’alcalde destituït arran de la “Revolució” de 1868 i el tornem a trobar a l’alcaldia en 1876, després de la Restauració. És a dir, era clarament conservador, canovista, de dretes.

Oliveras fou alcalde en1890-91, i fou el protagonista d’un frau electoral escandalós en les eleccions de generals de 1891, amb sufragi universal masculí, en les que havien guanyat els republicans. Gràcies a la seva tupinada l’acta de diputat del districte de Sant Feliu va anar al candidat del Partit Liberal. Això vol dir que Oliveras era d’aquest partit? 
No ho podem assegurar perquè davant de l’amenaça republicana els dos partits del bipartidisme van pactar donar suport al mateix candidat. En qualsevol cas veiem al més ric del poble prenent les regnes de la política local en un moment molt delicat per l’estabilitat del règim.

Josep Oliveras

El líder del partit liberal local era Pere Norta (135), alcalde en 1869, 1874 i 1881-87. També en formaven part Bonaventura Sanfeliu (magatzemista, 80), Domingo Oliveras i Lluís Casas (botiguers, 50) i Jaume Vallhonrat (propietari, 50). Sembla que els rics, però no tant, i els comerciants eren del partit liberal.

En la llista no hi són els líders del republicanisme local: Francesc Diví, Carles Figuerola, Boi Monné, Antoni Sugranyès o Francesc Piera. Sembla que en aquella época els més rics eren més de dretes, i els més pobres eren més d’esquerres, en grups polítics que avui serien anomenats “anti-sistema”. Trobo que la primera Restauració Borbònica (1874-1923) i la segona Restauració Borbònica (1975-…) s’assemblen molt.

L'Església de Sta. Eulàlia de Mèrida en els primers anys del segle XX.

En la llista veiem els cognoms de l’oligarquia local del segle XIX: Oliveras, Prats, Parera, Sanfeliu, etc. En un segon grup, Norta, Mestres, Gelabert, Casas, etc. Trobem a faltar, però, el cognom Arús. Jaume Arús, que havia estat alcalde en cinc ocasions, sempre en sentit molt conservador, no apareix a la llista perquè havia mort l'any 1876. Però, i el seu hereu? Probablement no vivia en aquells anys a l'Hospitalet i tributava a un altre lloc.

Finalment, recordar que si a l’Hospitalet hi havien unes 130 famílies que pagaven més de 25 pessetes d’impostos, unes altres 900 unitats familiars no arribaven a aquesta quantitat, entre les que hi eren les encapçalades per dones, que es veu que estaven condemnades a la pobresa.

 
En conclusió, eleccions no volia dir democràcia. I ara?