"Volem escoles, escoles volem". Això
cantava, de la mà de meva mare, pels carrers de la Florida, amb la música de
“volem pa amb oli, pa amb oli volem” fa uns 50 anys (deu ser la primera frase
que vaig dir en català).
Podem
partir d’un sil·logisme: a) les classes dominants no volen que les classes
treballadores tinguin escoles de qualitat, b) la majoria de la població de
l’Hospitalet ha estat sempre de classe treballadora; per tant c) la població de
l’Hospitalet no ha gaudit normalment d’escoles de qualitat.
Doncs,
efectivament, si fem un repàs al darrer segle, ens trobem amb un pols entre les
forces obreristes i d’esquerres, que volen educació de qualitat per tothom i
les forces conservadores i dretanes, que no la volen.
 |
| Una foto que ha esdevingut una icona de la Transició. Desconec l'autor, lloc i data. |
Això
es pot comprovar en alguns episodis de la nostra història.
La
Segona República
Quan
es proclamà la II República, l’abril de 1931, un dels principals objectius del
nou règim va ser el de crear un ensenyament públic, universal i de qualitat. La
Generalitat i l’Ajuntament de l’Hospitalet, institucions governades pels
republicans, compartien l’objectiu.
La Memòria de 1932 que va publicar el
consistori, ens aporta unes dades, resumides en el següent gràfic:
En
resum, la població en edat escolar (4 a 14 anys) l’any 1932 era de 8.367 nenes
i nenes. La població escolaritzada era només de 2.544, és a dir, el 30%. Les
escoles existents eren insuficients. La situació era descrita així:
“Impossible,
doncs, que aquesta munió d’infants poguessin tenir acolliment a les escoles, i
per això els vèiem pel carrer, i causava una pena el circul·lar (sic) per la
Ciutat i veure tantes i tantes criatures que passaven els dies jugant per les
aceres o fent malifetes, pròpies de l’edat.”
Podem
afirmar que la situació que havien deixat dècades de monarquia i dictadura
militar era molt lamentable. Es confirma la hipòtesi: els règims dretans no
estan gaire interessats en l’ensenyament dels pobres.
A
partir de 1931, les institucions republicanes enceten una important política de
creació d’escoles[i]. Es van
construir o habilitar edificis grans:
- “Grup
Escolar Rossend Arús”, a l’antic casalot de Can Bori. Fou inaugurat pel
president Macià el 18 de desembre de 1932.
-
Escola de Can Pi. Edifici nou dissenyat per Ramon Puig i Gairal, construït el 1932.
-“Grup
Escolar Salvador Gil i Gil” al Carrer Campoamor. Edifici també de Puig,
inaugurat l’octubre de 1934.
-
“Grup Escolar Francesc Macià”, al Passatge Elies (actual Carrer Castelao),
inaugurat el novembre de 1934. Una altra gran obra racionalista de Puig.
També
es van bastir edificis petits a partir de l’any 1932:
-
Escola de pàrvuls a l’actual Carrer Comerç.
-
Escola de la Ronda de la Via.
-
Escola a La Florida (no podem concretar on, potser a l’actual Carrer
Collserola)...
 |
| Inauguració de l'escola Francesc Macià, a Santa Eulàlia, el novembre de 1934. A partir de 1939 fou anomenada Calvo Sotelo. Al seu lloc actualment hi ha l'escola Prat de la Manta. |
Una
altra dada ens proporciona la Memòria
de l’Ajuntament de 1932. Entre el material adquirit hi ha alguns llibres del
mètode Montessori. La República no només va construir escoles i contractar
mestres, sinó que va promoure els mètodes pedagògics més actius i moderns.
 |
| Escola de Can Pi i classe a l'Escola Rossend Arús (1932) |
 |
| Escola del Carrer Campoamor, en molt mal estat, l'any 1972. |
La
lluita antifranquista
El
franquisme, com era d’esperar, es va ocupar ben poc de l’educació de les
classes treballadores. L’Hospitalet, que rebia milers i milers d’immigrants, va
arribar a tenir una situació ben dramàtica. Les escoles públiques eren les
heretades de la República amb un grapat de noves en 30 anys, però la població
s’havia triplicat.
Les
noves dels anys 50’s i 60’s eren Santa Eulàlia (1954), Pubilla Casas (1957), Onésimo Redondo (1964, actual Pau Vila),
Ramón y Cajal (1965) i Joaquín Costa, a més d’algunes aules disperses per la
ciutat.
L’any
1969 es van inaugurar el Pau Esteve (actual Sant Josep-El Pi), l’Eugeni d’Ors, el Menéndez Pidal i el
Ntra. Sra. de Bellvitge (actual Bellvitge). Però sempre s’anava molt pel darrera de les
necessitats de la població. I van proliferar les acadèmies privades.
 |
| Escola Mare de Déu de Bellvitge, l'any 1970. |
Es
va arribar a tal extrem que fins i tot la Ponència de Cultura de l’Ajuntament
(que s’ocupava del tema escolar) va elaborar un informe el novembre de 1971 en
el que es reconeixia oficialment el que era una evidència: no es podia garantir
l’escolarització de la població infantil local.
Jaume
Botey ens resumeix la situació, que s’assembla moltíssim a la 1931:
“l’any
1971, amb una població infantil aproximada de 46.000 nens i nenes, 23.000
assistien a l’escola privada (en règim de minifundi de pisos i baixos en males
condicions) 13.000 a l’escola pública distribuïts entre les escasses 230 aules
existents, amb una mitjana de 57,8 nens per aula, i, per tant, en quedaven
10.000 al carrer, sense escola.”[ii]
En
el món de les escoles privades convivien centres exemplars, impulsats per
professionals amb gran vocació docent, amb acadèmies que eren una veritable
vergonya, amb docents sense titulació, on s’exercia violència física i
psicològica a dojo contra nens i nenes... D’això tenim la meva germana i jo algunes
experiències que explicar, i molts/es de vosaltres de ben segur que també.
I
els barris començaven a bullir, amb les associacions de veïns i d’altres
entitats al capdavant, en les que tenien molta influència els partits
d’esquerra clandestins. La reivindicació d’un ensenyament públic de qualitat
ocupava un dels primers llocs i apareixia en les primeres manifestacions que es
feien a la ciutat durant molts anys.
 |
| Portada de la revista de l'AV de Sant Josep (1976) i manifestació procedent de Can Serra (1977). en tots dos casos la reivindicació és la mateixa. |
L’Ajuntament
va aconseguir del Ministeri d’Educació un Pla d’Urgència amb el que es van
construir un grapat d’escoles, que són (o eren, perquè algunes han estat
renovades) fàcilment reconeixibles perquè eren iguals: planta en forma de H,
maó vist, 16 aules (a les que s’hi van afegir 4 de “preescolar” a cadascuna l’any
1975)...:
1973:
Bisbe Berenguer, Pompeu Fabra, Milagros Consarnau i Joaquim Ruyra.
1974:
Busquets i Punset, Frederic Mistral, Rubió i Ors, Europa, La Marina i Bernat
Metge (als baixos d’un edifici).
 |
| L'antic edifici del Pompeu Fabra, l'any 2012. Els edificis dels col·legis del Pla d'Urgència es van fer a cuita-corrents i eren de mala qualitat. Es va encetar un pla per substituir-los i es va començar pel Màrius Torres, Pompeu Fabra, Bisbe Berenguer i Prat de la Manta. La crisi va aturar la renovació de la resta, sine die. |
Tot
i aquests nous col·legis, encara no s’havia solucionat del tot la situació, i
l’any 1976 es van crear-ne més: Eduard Fontseré, Pere Lliscart, El Samontà, Folch
i Torres, Pla del Llobregat, Salvat Papasseit, etc.
I l’any 1977, el Puig i
Gairalt, que portava molt de temps a mig fer. I el 1978, el Ramon Muntaner. I
el 1979 l’Àusias March, el Joanot Martorell, el Pau Casals i l’Anselm Turmeda.
I el 1980 el Josep Janès i el Bernat Desclot...
No sabem l'any de la inauguració de l'Escola Martí Feced, però sí sabem que l'any 1989 es va transformar en Escola d'Art, la futura EASD Serra i Abella.
 |
| L'Escola Martí i Feced l'any 1989. |
La
pressió popular va ser cabdal per aconseguir que el Govern destinés els diners
per desenvolupar l’anomenada “Enseñanza General Básica”. De 230 aules l’any
1972 es va passar a 871 l’any 1982.
Però
el problema es reproduïa amb l’ensenyament mitjà, amb el “Bachillerato
Unificado Polivalente”. L’any 1968 fou inaugurat l’Institut Torras i Bàges, el
segon de la ciutat. Després fou considerat l’Institut número 1. El COPEM, tot i
ser més antic, fou incorporat a la situació jurídica semblant a la de la rest
d’instituts com el número 2.
La
pressió del moviment veïnal aconseguí el seu primer èxit amb la creació de l’Instituto Nacional de Bachillerato Mixto nº
3 a Bellvitge el 1976 que va començar a funcionar en altells i en uns
barracons al Gornal, fins que al setembre del 1977 van poder traslladar-se al
seu nou edifici, encara que no era acabat del tot.
Aquells
barracons foren ocupats per la comunitat educativa del INB Mixto nº 4, fins que no s’enllestia els seu edifici a la Rambla
Marina, que després de la seva inauguració el 1979, fou batejat com Mercè
Rodoreda. I al començament de 1980 hi arribà el INB Mixto nº 5, que l’any 1983 va esdevenir l’Apel·les Mestres.
Tota
una promoció, a la que pertany l’autor d’aquestes ratlles, va fer tot el BUP i el
COU en aquells barracons. Molts i moltes teníem l’institut a més de 2 km de
casa nostra i fèiem quatre viatges diaris.
 |
| Barracons al Gornal, 1978, quan era la comunitat del futur Mercè Rodoreda. |
La
història de l’INB Mixto nº 6 és ben desgraciada. Havia d’anar a Collblanc i
mentre es construïa les classes es feien a la Torre Barrina. Fou inaugurat
l’any 1986 amb el nom de Margarida Xirgu, però de seguida, l’alumnat i el
professorat es van queixar de problemes de salut i l’institut es va tancar el
febrer de 1987. Finalment es va trobar una bossa subterrània de naftalè,
procedent de la fàbrica que hi havia en aquell lloc anteriorment (una química
coneguda com “Fum d’Estampa”).
La
Formació Professional anava encara més enrere de les necessitats de la ciutat.
A l’institut Sanz Orrio del franquisme (escola d’oficis del Sindicat Vertical)
es van sumar, dins dels plans d’urgències de la Transició, dos més. Els Institutos de Formación Profesional nº 1
i 2 foren creats l’any 1975, i van ocupar edificis abandonats (escola, comissaria...)
fins el 1977, quan foren inaugurats els Pedraforca i Provençana.
Més
endavant va incorporar-se a la xarxa de la Generalitat el Sanz Orrio, amb el
nom de Llobregat, i es va crear un quart institut, que aniria a l’antiga
fàbrica tèxtil Can Vilumara. Arran de l'aprovació de la LOGSE, molts centres de secundària tenen estudis d'ESO i batxillerat i també de formació professional.
Teniu records? Els voleu compartir?
I ara?
Resta pendent la història de la revolució pedagògica a la ciutat en els darrers 20 anys. Ho hem de dir ben clar, l'Hospitalet és una potència en el món de l'educació, les comunitats educatives de la ciutat han endegat unes experiències capdavanteres i extraordinàries.
Per això encara fa més mal que hi hagin dues escoles, la Paco Candel i l'Ernest Lluch, en barracons. El 2018, com el 1971, com el 1931, les nenes i els nens de l'Hospitalet no són considerats dignes de tenir instal·lacions escolars de qualitat. I és que continuem sent de classe treballadora.
 |
| Escola Paco Candel i Ernest Lluch, encara en barracons. |
ANNEX DE FEBRER DE 2023
En els darrers anys s'han produït alguns fets significatius. Comencem per la darrera, la construcció, finalment, de l'edifici de la Escola Ernest Lluch, que ha començat a funcionar el setembre de 2022. Han estat 11 anys en barracots.
Els barracots, però, han augmentat a la ciutat, com els que es van instal·lar a la Plaça Cadí, l'any 2020, per a acollir les aules d'ESO del creat l'any anterior, Institut Escola Pere Lliscart.
Aquesta és una altra gran novetat, els tres instituts escoles de la ciutat, començant pel Gornal (2018), l'esmentat Pere Lliscart (2019) i Puig i Gairalt (2020).
L'Escola Paco Candel de Santa Eulàlia continua esperant el seu edifici, el que porten fent des del 2010. Darrerament han intensificat la seva pressió.
Finalment, la que ha estat la principal lluita en l'àmbit escolar dels darrers temps. Acadèmia Cultura han començat el curs el setembre de 2022 als barracots que ha deixat buits l'Escola Ernest Lluch, incorporats a la xarxa pública com Institut Escola Maria Miret.
El març del 2021, les famílies i docents de l'Acadèmia Cultura de la Torrassa reben la notícia que a final de curs l'escola tancarà les seves portes per sempre més. Els problemes feia temps que s'estaven covant, però d'amagat de la comunitat educativa, que va haver de reaccionar. Diverses tongades de mobilitzacions van aconseguir una prórroga a l'escola antiga, la incorporació a la xarxa pública i, quan semblava tot solucionat, el març del 2022, un altre cop per a que aquesta incorporació es fes efectiva, perquè des de la Conselleria deien que no quin problema ara no la permetia.
En resum, dues lluites socials pels equipaments escolars amb èxit, la de l'Ernest Lluch i l'Acadèmia Cultura, i una altra encara en marxa, la de Paco Candel. I la lluita diària de l'educació i la renovació pedagògica a tots els centres de la ciutat.
[ii] BOTEY, Jaume. “Ajuntament de
1979 i ensenyament”, Quaderns d’Estudi
núm. 24, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2011, pàg. 84.
http://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/234463/334546
